THE DOOR, THE DAMNED DOOR

Has obert mai una porta? I quantes n’has tancades? Obrir i tancar portes i finestres és una feina aparentment senzilla.
Però, us heu quedat mai tancats dins d’una habitació o d’un lavabo i no heu pogut sortir sols? Recordeu el sentiment d’impotència? No sabeu per què, però la maneta de la porta es mou, però el mecanisme no funciona.
L’altre dia a la tarda la situació fou ben a l’inrevés: no poder entrar a casa, la maneta i el pany funcionaven bé, però la porta no s’obria. Havia plogut molt i s’havia inflat amb la mullena. Empenyent i, menys amb la força que tenia, fou impossible de moure. Vaig mirar arreu i per a fi va aparèixer aquell homenot, el pare de la veïna. Li ho vaig demanar i, va haver de fer força, però amb un parell d’empentes ho va aconseguir. Aleshores, vaig pensar que si tancava, no podria sortir. Des de dins i amb la meva força seria impossible de moure la maleïda porta. Les hores van anar passant, la porta oberta i, abans de ficar-me al llit, vaig fer el cor fort i vaig empènyer la porta fins a tancar-la.
Què faria al matí si no aconseguia obrir-la? M’hauria de posar a cridar? Trucaria als bombers per demanar-los ajuda a quarts de set del matí? Vaig passar-me mitja nit somiant que m’havia quedat tancada en una cova. Abans de l’hora ja m’havia despertat, em feia recança comprovar si tenia prou força. Vaig esperar fins després d’esmorzar. Vaig baixar les escales, vaig fer voltar la clau, vaig moure la maneta i vaig estirar i, no sense massa dificultat, vaig aconseguir poder sortir. Podria tornar a entrar?

DINER OUT

Sopar és un d’aquells plaers que a vegades es converteix en un costum feixuc. Ho fem massa tard. Però quan es pot sortir i fer-ho fora amb els amics i parlar de manera relaxada, és un acte diferent.
Ahir vaig sopar en una taula que no era la de cada dia. El sopar va venir solet de la ma d’un italianet bufó i simpàtic. No vaig barallar-me per parar la taula. Hi havia fins i tot una espelmeta. Vaig poder escollir el que em venia més de gust. Tampoc no és fàcil. I, us heu preguntat mai, per què sempre preguntem a la resta de companys de taula, què prendran ells? A vegades m’agrada jugar a comprovar si endevino el que menjarà algun dels meus amics. Quan coneixes algú, saps que és el que li agrada tenir al plat. La propera vegada que quedem per sopar, els diré si volen jugar al meu joc.
I arriben els plats i, aleshores, ningú no recorda què havia demanat. El pobre cambrer guapet, ens mirava amb cara de circumstàncies. Ja ho recordàvem, amb el plat davant i tots mirant i preguntant si algú volia tastar el de l’altre. Forquilles amunt i avall. Uns segons de silenci, després les rialles retornen. El restaurant és mig buit, però fa cara d’omplir-se tard. Una parelleta jove ha arribat fa uns minuts. Tenim un problema: no podem estar pendents de dues taules. El noiet de la taula del costat ha començat a plorar, la noia no entendreix gens ni mica. No puc veure res, però els meus companys que ho poden veure ens ho expliquen. Riem llargament i fem apostes, quan trigaran a fer-se un petó? I quan ja hem aconseguit fer caure una copa de vi i tacar els pantalons i la camisa d’un dels comensals, ells es fan el petó. Els palmells de les mans eren a punt d’aplaudir, però no hem gosat. No els hem dit adéu! Se l’han fet.
Hem marxat rient i comprometent-nos a trobar-nos aviat. El proper serà diferent segur, però els proposaré el meu joc.

THEY WON'T BE BACK AGAIN

Quan algú marxa per a no tornar. Feia temps que sabia que un dia ja no hi seria més. Sempre era allà assegut mirant què feia. No deia res normalment, però de vegades la seva mirada em feia sentir insegura. No era com ella, ella era allà i m’ajudava. No preguntava res, m’amanyagava i em feia els meus lats preferits. Quan jo era petita tenia cura de mi i quan es va quedar sola jo l’anava a veure a casa seva. Era independent. Volia tenir casa seva, no ens volia molestar.
En canvi ell, li agradava donar feina a la mare, sempre ho fèiem tot a l’inrevés de com ell ho volia. El pare posava aquella cara, la cara d’abnegació, no podia controlar-lo. Ell encara el dominava, tornava a dur les regnes de la vida del fill. La parella que havia lluitat per a ser independents se’n ressentia , i nosaltres no acabàvem d’entre què els passava als pares. Mai no havien discutit, ara l’ambient es notava enrarit. L’olor de colònia a granel de l’avi omplia la casa. N’havia pres possessió.
Quan marxava a passar uns dies a casa de l’oncle, la mare ventilava bé l’estança, volia que ell marxés, que tornéssim a ser nosaltres. Però tornava i aquella olor penetrant se’m ficava al cervell. Ja no podia ser jo mateixa. Em sentia més petita i insignificant que mai.
Un bon dia, quan ja no vivia amb els pares, em van comunicar que portaven l’avi a la residència. Ja no aguantaven més. Feien tot el que calia i a sobre havien d’aguantar el mal humor i aquella olor de colònia. Vaig comprendre els pares, però vaig pensar que si mai els havia de tenir amb mi i, feien el mateix que l’avi, no sabria o no gosaria portar-los enlloc. El meu germà tampoc no se’n faria càrrec; per tant, ja podia anar-me preparant per a tornar a viure amb ells.
El temps va anar passant i l’àvia independent es va anar apagant fins que un dia va marxar sola i per sempre. La trobo a faltar, ens vèiem sovint. De tant en tant, em trobo davant de casa seva i m’adono que hi he anat d’esma. Encara la necessito. Segur que ella també m’enyora.
Fa temps que l’avi viu allà, sol. Només hi va el pare a visitar-lo. La mare i jo no hi hem tornat més. Bé, només hi anem per Nadal, en el fons també l’estimem. Però va arribar el dia que el pare no va haver d’anar-lo a veure més. Pobre pare, estava trist. L’havia perdut per sempre. Ara ja ningú no portaria les regnes del pare. La mare i jo li vàrem fer costat, també estàvem tristes. Quan vam tornar del funeral, l’olor de la colònia era arreu.

WITH A VIEW

Les coses es veuen tan diferents des de dalt de tot. Et sents més lliure, menys pressionat, els pensaments poden fluir no troben noses. Cada cop que necessito poder pensar i prendre decisions importants m’enfilo escales amunt.
Quan era petita volia pujar als braços de la mare, em donava seguretat i em sentia gran i capaç. Després la mare ja no podia amb mi, i m’enfilava al tamboret de la cuina, que és d’aquells de bar, pensava una estona i després baixava amb les idees clares. Però els anys passen i les decisions són cada cop més difícils de prendre. Algunes decisions importants que han canviat la meva vida però, crec que no les he pres dalt d’enlloc. Més aviat era ben a prop de terra. Recordo el dia que vaig haver de decidir quin havia de ser el meu futur: vaig asseure’m al sofà de casa els pares i els vaig fer la pregunta. Quina por tenia de sentir una resposta que no fos la que jo tenia dins del meu cap feia temps! Però em van mirar i em van dir que ja sabien que jo ho tenia pensat i que creien que havia escollit correctament. No els havia dit què volia fer i a ells ja els semblava bé. Em vaig sentir altre cop protegida i recolzada, havia fet una bona elecció.
D’altres coses que he anat decidint al llarg dels anys han necessitat petites excursions al terrat, a la muntanyeta aquella on anava de petita quan encara podia tenir tres mesos de vacances, però darrerament hauria de pujar molt amunt. Què ho fa que mai ningú no pugui compartir ni acordar una decisió? Ningú tampoc no és cert, però, som les persones qui tenim la voluntat de no posar-nos d’acord? Hi ha alguna química que faci difícil la presa de decisions en comú? Per què es barallen els pares per la custòdia dels fills? Per què discutim, si tots tenim un objectiu compartit?
Crec que la resposta a la dificultat de decidir és la distància que posem al problema o al fet concret. Aquell neguit que ens crea haver de fer alguna cosa, fa que no siguem capaços de veure quin és l’abast de la qüestió, sigui la que sigui.
Darrerament torno a pujar al terrat, potser una sortida a la muntanya tampoc no m’aniria malament. M’agradaria no anar-hi sola i poder compartir la vista, la meravellosa vista des de la distància. Qui vol pujar a badar i pensar? Podreu sentir l’airet de la ciutat i la brisa del bosc.

THE ECLIPSE

Els eclipsis de Sol són fenòmens que es produeixen quan la Terra, la Lluna i el Sol queden alineats de tal manera que la Lluna projecta la seva ombra sobre la superfície de la Terra. Depenent de les distàncies Terra-Lluna i Terra-Sol, l’ombra de la Lluna pot arribar o no a tocar la superfície de la Terra. Quan se sumen les circumstàncies d’una distància Terra-Lluna gran i una distància Terra-Sol petita, el disc de la Lluna no arriba ser suficientment gran per amagar tot el disc solar i es produeix un eclipsi anular. En aquest cas, durant la fase central del fenomen, resta al voltant de la Lluna un anell lluminós, corresponent a la superfície del Sol no amagada. Aquest és el fenomen que podrem veure des de la Península Ibèrica el matí del 3 d’octubre de 2005.


Els Grans eclipsats són moltes vegades els veritables artífex del bon funcionament del món.

Ja fa dies que hi ha com una espècie de bogeria. Tothom en sap molt i ha llegit sobre el tema. És el tema de conversa de la majoria d’estones de lleure de l’entorn. Sembla que no es pugui parlar de res més i, de fet, millor no parlar de res més. El temps sempre ha estat un bon tema de conversa per a totes les ocasions i situacions.
Però també podríem parlar de la indústria turística que ha mogut l’eclipsi, milers de viatjants observadors anònims que s’han dirigit als llocs més ben situats per a l’observació.

I ara, què? Ja hem vist el fenomen i no ens hem quedat cecs, n’hem tornat a parlar l’estona del cafè i la setmana vinent ja haurem oblidat el gran i esperat dia.
Demà, parlarem del temps?

S-MILE-S

Si somrius i et tornen el somriure? Si mires i ni et veuen?
Què veig quan obro els ulls cada matí? No veig res de res, ni em veig, ni em trobo, no sé on sóc , i mira que fa anys que acostumo a ser sempre al mateix lloc. Quan començo a sentir que hi sóc, em llevo i ja noto que algú em mira, però de segur que aquells ulls mig oberts o mig tancats són poc capaços d’enviar informació a l’ordinador central. Però, al sortir al carrer hi ha molts altres ulls, força són desconeguts, per sort! De camí a la feina les meves finestres es van obrint al món exterior; allà hi ha algú conegut que m’ha reconegut. Mig d’esma, em mira i els seus ulls em diuen: he dormit poc, avui la nena no es trobava bé. Molts altres ulls ens van mirant. Ara els ulls mig oberts mig tancats que em miraven pel passadís, em miren de reüll. Miro pel retrovisor i veig els fars dels altres que no miren massa enlloc, miren enllà, pestanyegen, s’aguanten amb escuradents, es maquillen, s’endrecen,....
I al final del camí milers d’ullets no et miren, però et veuen. Ho volen mirar tot, però se’ls escapen les interpretacions. I ara que ja et comences a sentir bé amb les mirades, hauràs de tornar a estar pendent del retrovisor. I dissimular que interpretes res de res. I no veure, però si mirar. I veure uns ulls que et miren i es pregunten sorpresos: em mires a mi? I en aquell silenci que no interromps mai, sents un gran somriure, una respiració profunda que et produeix aquell plaer de la mirada. Aquella trobada d’ulls cansats de ballar la mateixa música, feliços de ser sempre a la mateixa orquestra, fa que acabis d’obrir els ulls a la nova realitat i, que et vinguin moltes ganes de retancar-los, per no haver de veure. I tornes a sentir aquells ulls que et xiuxiuegen: no els tanquis, mira’m als ulls.
I quan arriba el capvespre, i retrobes els ulls mig oberts mig tancats que et diuen t’hem trobat a faltar, com tu a nosaltres. I l’encanteri torna a començar: el ball de mirades, la música, l’orquestra sona. Fins que l’ull gran i blanc s’apropa i diu a als altres ulls i ullets que és l’hora. I misteriosament se’ns tanquen els ulls.

EARS AND MOUTH?

HI HA GENT QUE TÉ DUES BONES ORELLES PER SENTIR, A VEGADES TAMBÉ PER ESCOLTAR, D'ALTRES NO. HI HA PERSONES AMB UNS BONS LLAVIS I UNES BONES DENTS QUE PROCUREN MOSTRAR QUE PARLEN BÉ, D'ALTRES QUE NINGÚ NO LES COMPRÈN. N'HI HA D'ALTRES QUE NI PARLEN BÉ, NI ESCOLTEN BÉ, PERÒ SABEN PENSAR ENCERTADAMENT.N'HI HA D'ALTRES QUE NI PARLEN BÉ, NI ESCOLTEN BÉ, NI PENSEN ENCERTADAMENT, POBRES! I QUÈ FAN AQUESTES PERSONES? NO ESCOLTEN, NO SENTEN I NO PARLEN. BÉ SÍ, MALPARLEN I MALPENSEN. PERÒ TAMBÉ HI HA QUI ESCOLTA I S'HA DE PENSAR A QUI S'ESCOLTA, A QUI SE SENT, A QUI ES PARLA I AMB QUI ES PENSA.
ESCOLTEU, MIREU I PENSEU, PERÒ SOBRETOT SENTIU.

THE BIG CAKE

L’altre dia em van convidar a una festa. A mi les festes no m’agraden massa i menys quan són de compromís. Però, vaig pensar que a vegades cal fer coses, encara que amb qui les facis no sigui del tot del teu gust. Vaig preguntar als meus amics que estan més avesats a aquests tipus d’ esdeveniments, què calia portar i em van dir que no calia res, que només s’ hi anava i ja està. Però, al cap d’un parell de dies, vaig trobar un altre grup de companys i em van preguntar si també m’havien convidat a la festa i els vaig dir que sí. Em van dir que ells preparaven un pastís. Un pastís, em vaig preguntar. Però si m’han dit que no calia, que només volien que hi anéssim, que era una trobada, però tant i tant van insistir que al final els vaig dir, bé doncs jo també vull fer el pastís, si no quedaré malament. I tal dit, tal fet. Ja ens veus a tots reunits, intentant fer un pastís. Un pastís tant gran, que ningú no era capaç de calcular els ingredients i, menys de posar-se d’acord amb els ingredients. Després de quedar un parell de tardes i de mirar moltes receptes diferents i, veient que cap s’adeia al nostre gust tan particular, vam decidir crear una comissió: la comissió de festes i pastissos. I en mans de la comissió va quedar l’invent. Els vam demanar poder provar els diferents pastissos abans d’escollir el definitiu a la festa de compromís. Evidentment hi van estar d’acord. Vam quedar per tastar els pastissos i quin guirigall! A un no li agradava un, a l’altre menys, un tenia un tros petit, un altre un de massa gran. Vam dir provem a fer-ne un, un de sol. I això van fer, van fer un sol pastís, però els ingredients que hi van posar no es van barrejar bé o, van quedar massa crus o massa cuits,no ho sé. El que sí sé, és la cara que van posar els nostres hostes el dia que vam enviar el pastís, perquè el posessin a la nevera a mitja tarda. No s’ho creien! No en volien cap de pastís ells.
Llàstima que els nostres hostes no ens diguessin més contundentment que NO volien cap pastís: no hauríem perdut tant de temps!